Visita Encydia-Wikilingue.com

Idioma ibero

idioma ibero - Wikilingue - Encydia

Íbero
?
Parlat en Actuals Espanya i França
Regió Costa mediterrània de la Península Ibèrica.
Parlants llengua morta
Família Llengua aïllada
 Íbero
(veure vascoiberismo)
Alfabet signario íbero nord-oriental
 signario íbero suroriental
 alfabet greco-ibèric
Estatus oficial
Oficial en Cap país
Regulat per No està regulat
Codis
ISO 639-1 -
ISO 639-2 -
ISO 639-3 xib

L'ibero era una llengua paleohispánica parlada pels íberos en tota la costa mediterrània peninsular. La seva extensió aniria des del riu Erau a França al nord i no aniria més al sud de Porcuna a Jaén.

Alguns investigadors consideren l'íbero com una llengua franca que s'hauria estès gràcies al comerç, esperonat pel contacte amb els grecs focenses, mentre que altres investigadors consideren l'íbero com la llengua materna d'un grup lingüísticament homogeni.

Contingut

Extensió geogràfica

La llengua ibèrica en el context de les Llengües paleohispánicas.
Les escriptures ibèriques en el context de les Escriptures paleohispánicas.

Els íberos es van estendre al llarg de la costa mediterrània de la Península Ibèrica.

Cap al nord, inclouria el sud de França fins al riu Erau. S'han trobat importants restes d'escrits en Ensérune, entre Narbona i Béziers a França, en un oppidum en el qual es barregen elements íberos i cèltics.

Cap al sud, el límit estaria en Porcuna, a Jaén, en la qual s'han trobat algunes magnífiques escultures de genets íberos.

Cap a l'interior és incerta l'extensió exacta. Sembla ser que a la vall de l'Ebre va haver-hi una expansió de la cultura cap a l'interior, arribant fins a Salduie (Saragossa) però no més enllà.

Dels pobles prerromanos, es creu que eren de llengua íbera els següents: ausetanos (Vic, Girona), ilergetes (Lleida i Huesca fins als Pirineus), indigetes (costa de Girona), layetanos (Barcelona), cossetanos (Tarragona), ilercavones/ilergavones (Castelló i Tarragona), edetanos (València, Castelló i Terol), contestanos (València, Elx, Cartagena i Albacete), bastetanos (Granada, Almeria, Murcia i Albacete) i oretanos (Jaén, Ciudad Real i Albacete). Els túrdulos i turdetanos es consideren habitualmentes com a parlants del tartesio.

Origen i parentiu

La llengua ibèrica és considerada habitualment una llengua aïllada, no obstant això, després de constatar les diverses afinitats existents amb la llengua basca i l'aquitana , molts investigadors han proposat que tals afinitats es justificarien per algun tipus de parentiu, sent coneguda aquesta teoria com vascoiberismo, si ben també hi ha molts altres investigadors que no pensen que aquestes afinitats provinguin necessàriament en una relació de parentiu, ja que les afinitats fonològiques podrien ser degudes a fenòmens d'àrea lingüística entre llengües que comparteixen un mateix territori, mentre que les afinitats de lèxic i onomàstiques podrien ser degudes al préstec.

Les hipòtesis principals respecte de l'origen de la llengua ibèrica són les següents:

Escriptura

Plom d'Ullastret en Signario íbero nord-oriental dual
Cara A de el plom de la Bastida dels Alcuses (Moixent) en Signario íbero suroriental.
Cara B del plom de la Serreta (Alcoi) en Alfabet greco-ibèric.

Els íberos (o iberos) van utilitzar tres escriptures diferents per representar la seva llengua. Els contextos arqueològics més antics les situen a la fi del s. V a. C., mentre que les més modernes són de finals del s. I a. C. o potser de principis del s. I d. C.

A més, existeixen dos textos en escriptura llatina d'ibericidad no segura.

Signario íbero nord-oriental

També conegut com a llevantí o simplement íbero per ser amb diferència el signario íbero més usat. Aquesta escriptura presenta signes amb valor sil·làbic, per les oclusivas, i signes amb valor alfabètic, per a la resta de consonants i vocals. El seu desxiframent, culminat el 1922 per Manuel Gómez-Moreno, és pràcticament total. Del signario íbero nord-oriental es coneixen dues variants: la variant dual permet diferenciar els silabogramas oclusivos dentals i vetllessis sords dels sonors amb un traç afegit de manera que la forma simple representa a la sonora i la forma complexa a la sorda. Aquest signario va ser adaptat pels celtíberos per escriure la seva llengua.

Signario íbero suroriental

També conegut com a meridional. Aquest signario també presenta signes amb valor sil·làbic, per les oclusivas, i signes amb valor alfabètic, per a la resta de consonants i vocals, però es diferencia del signario íbero nord-oriental, tant per la forma dels signes com pel valor que els signes representen. El signario íbero suroriental és molt similar al signario tartesio que podria ser el seu antecedent. El seu desxiframent encara no es pot donar per tancat, ja que no hi ha consens entre els diferents investigadors que han realitzat propostes concretes.

Alfabet greco-ibèric

L'alfabet greco-ibèric és una adaptació gairebé directa d'un alfabet grec jònic a les particularitats de la llengua ibèrica.

Fonologia i fonètica

Vocals i diftongs

Posseeix cinc vocals, iguals que les de l'espanyol o el basc: /a, i, i, o, o/, sent /a/ i /i/ les més freqüents i /o/ i /o/ les menys. Encara que s'han assenyalat indicis que l'escriptura indiqués una vocal nasal (signe <ḿ>, es considera que podria ser un al·lòfon. No sembla que hi hagués diferències de longitud en el timbre si es jutja a partir de les transcripcions gregues, si bé és cridaner el que per la /i/ íbera en greco-ibèric s'usi la lletra 'eta' (i llarga) però no la breu 'epsilon'.

Sembla que els diftongs serien decreixents amb vocal+vocal tancada, testificant-se els en /ai/ śaitabi SAETABIS, /ey/ neitin NEITINBELES i /aw/ lauŕ- LAURBELES. Untermann observa que el grup /ui/ només es troba en primera síl·laba.

Semiconsonantes

Només s'ha localitzat la possibilitat de la /i/ en paraules com aiun- o iunstir i de /w/, encara que aquesta només en préstecs, com per exemple en diuiś del gal DIVIX. S'ha posat en dubte que realment existissin en íbero a excepció dels préstecs.

Consonants

sorda sonora
vetllar /k/ /g/
dental /t/ /d/
labial /b/
L'evidència indica la inexistència del fonema /p/. No es documenta en els textos escrits en alfabet grec, ni en les inscripcions íberas del sistema dual, trobant-se només en noms indígenes en inscripcions llatines, on sembla que només és una variant alofónica de /b/ condicionada pel seu entorn.
S'han assenyalat indicis que el fonema /b/ almenys en ocasions hauria estat pronunciat de forma similar a /w/ (el que explicaria l'escasísima freqüència del signe [bu]), així com que podria tenir pronunciacions nasalizadas /m/.
No hi ha traces d'oclusivas aspirades ni geminades.

Antroponimia

Plom ibèric escrit del Castellet de Bernabe.

Gràcies a la inscripció llatina del bronze d'Ascoli, que inclou un llistat de genets íberos enrolats com a tropes auxiliars romanes que van rebre la ciutadania per mèrits de guerra, s'ha pogut desentranyar la forma dels antropònims íbericos (de fet, aquest coneixement va coadjuvar al desxifrat de l'escriptura ibèrica). Els noms íberos solen formar-se per dos elements intercanviables, normalment formats per dues síl·labes, que s'escriuen junts. Per exemple, un element com "iltiŕ" es pot trobar en els següents noms: iltiŕaŕker, iltiŕbaś, iltiŕtikeŕ, tursiltiŕ, baiseiltiŕ o bekoniltiŕ. Aquest descobriment va ser un pas de gegant, ja que a partir d'aquest moment es va poder indicar amb certa seguretat els nom de persona en els textos.

No obstant això, la relació de components onomàstics dels antropònims ibèrics varia en funció de cada investigador. La relació bàsica procedeix de Jürgen Untermann (1990) que va anar recentment actualitzada per Rodríguez Ramos (2002), dades complementàries i criteris alternatius es poden ancontrar en els treballs de Faria (2007). Alguns dels elements que són interpretats com a components onomàstics són: abaŕ, aibe, aile, ain, aitu, aiun, aker, albe, aloŕ, an, anaŕ, aŕbi, aŕki, aŕs, asai, aster, atin, atun, aunin, auŕ, austin, baiser, balaŕ, balke, bartaś, baś, bastok, bekon, belauŕ, beleś, bels, bene, beŕ, beri, beŕon, betan, betin, bikir, bilos, bin, bir, bitu, biuŕ, bolai, boneś, boŕ, bos, botó, boutin, ekes, ekaŕ, eler, ena, això, eten, eter, iar, iaun, ibeś, ibeis, ike, ikoŕ, iltiŕ, iltur, inte, iskeŕ, istan, iunstir, iur, kaisur, kakeŕ, kaltuŕ, kani, caŕés, caŕko, katu, keŕi, kibaś, kine, kitaŕ, kon, koŕo, koŕś, kuleś, kurtar, lako, lauŕ, leis, lor, lusban, nalbe, neitin, neŕes, nes, niś, nios, oŕtin, sakaŕ, sakin, saltu, śani, śar, seken, selki, sike, sili, sine, sir, situ, soket, sor, sosin, suise, taker, talsku, tan, tanek, taŕ, tarban, taŕtin, taś, tautin, teita, tekeŕ, tibaś, tikeŕ, tikirs, tikis, tileis, tolor, tuitui, tumar, la tevaŕś, turkir, tortin, ulti, unin, oŕke, ustain, ḿbaŕ, nḿkei.

En alguns casos es pot trobar un nom simple, amb un només element o seguits per un sufix: BELES, AGER-DO i BIVR-NO en el bronze d'Áscoli, neitin a Ullastret i lauŕ-to, bartas-ko o śani-ko en altres textos ibèrics. Més rarament, s'ha assenyalat la presència d'un infix entre els dos elements, que pot ser -i-, -ke- o -bo- (així Untermann exemplifica oto-iltiŕ enfront d'oto-ke-iltiŕ o amb AEN-I-BELES). També assenyala Untermann que en rars casos es troba un element is- o o- prefixant a l'antropònim (is-betartiker; o-tikiŕtekeŕ; O-ASAI).

En els elements que formen els noms ibèrics és comú trobar patrons de variació: així eter/eten/ete amb les mateixes variacions que iltur/iltun/iltu; kere/keres com lako/lakos ; o alos/alor/alo com bikis/bikir/biki).

EN altres ocasions el que es troben són assimilacions produïdes pel contacte de consonants en el límit de compost. Així, en les inscripcions llatines es posa de manifest que en aquest context n+b es pronunciaven /m/ (ADIMELS o SOSIMILVS equivalen a *adin-bels o *sosin-bilus). Opcionalment, també una ŕ desapareix davant n o l (*biuŕ+lakos apareix com biulakos; *biuŕ+nius com biunius; *sakaŕ+laku com sakalaku).

Els noms femenins segueixen en part el sistema dels masculins com en ASTERDVMAR, SILLIBOR o VRCHATETEL, amb el que en part es fa impossible saber si el nom d'una inscripció és masculí o femení. No obstant això, sembla que els elements -eton (com en BILESTON) i -àdhuc- o -iaun- amb sufix -in (com en GALDVRIAVNIN, VNIAVNIN o ankonaunin) pordrían ser marcadors de noms femenins. Untermann ha proposat que un sufix -in sigui marca de nom de dona (analitzant, p. ex. aiun-in), però últimament s'ha posat en dubte la validesa d'aquesta proposta.

Morfologia

La morfologia ibèrica és de tipus aglutinant, ja que s'identifiquen amb certa facilitat sufixos postpuestos als elements que amb major facilitat es deixen identificar, els antropònims. Els millor coneguts són els següents:

  • -ar: aplicat a antropònims sembla marcar-ho com a posseïdor. Una espècie de Genitiu.
  • -en: d'ús similar o idèntic a -ar.
  • -ḿi: sol rebre la designació asèptica de "partícula possessiva", però es mantenen obertes múltiples interpretacions (desinència de genitiu, verb copulatiu com "és" o "sóc", morfema deíctico o fins i tot pronom personal "jo", "això").
  • -ca: sembla indicar o la persona de la qual es recull alguna cosa o a la qual se li va a lliurar alguna cosa (De Falç).
  • -et: té un valor de subjecte agent i d'ablatiu (Untermann).
  • -sken: aplicat a noms de tribu o de ciutat en les inscripcions de les monedes sembla poder interpretar-se com un genitiu plural (així iltiŕk-esken seria "dels ilergetes").

Lèxic

A continuació s'indiquen algunes de les hipòtesis de significat proposades per a termes ibèrics:

Substantivos

  • abiner: potser fos l'equivalent ibèric al llatí servus "esclau" (Untermann 1997), si el paral·lelisme entre dos segells de producció, un d'ibèric i un altre llatí, presents en el mateix morter fos perfecte, encara que no és l'única possibilitat.
  • aŕs / ars: terme que apareix associat a alguns topònims, com bilbiliaŕs, raó per la qual s'ha considerat la possibilitat que pogués significar "ciutat" (de Falç 1995) o potser "castell" (Rodríguez Ramos 2001). S'ha relacionat amb el basc ertzi, "recinte tancat" i etxe, "casa" (Rodríguez Ramos 2001).
  • batre: s'ha proposat que designés algun càrrec o títol (de Falç 1985), ja que apareix de forma repetitiva associat a antropònims en el plom de Palamós.
  • baites: podria ser un apel·latiu que identifiqui als antropònims que acompanya, potser "testimoni" (Rodríguez Ramos 2002) d'acord amb paral·lels de textos comercials grecs, ja que apareix associat a antropònims en làmines de plom que plausiblement contenen textos comercials.
  • eban / teban: terme gairebé exclusiu de les inscripcions funeràries associat als antropònims que apareixen en elles. Per a alguns investigadors seria el quivalente del llatí filivs "fill" (Bähr 1947), hipòtesi ampliada per Velaza (1994), pel qual a més teban significaria "filla". Per a uns altres seria un verb equivalent al llatí coeravit, "es va encarregar" (Untermann 1986).
  • iltiŕ / iltur / iltun: termes freqüents en topònims, com iltiŕta o ilturo, raó per la qual s'interpreten amb el significat de "ciutat" (de Falç 1983) interpretació que podria tenir el suport de l'origen del nom de Pamplona segons les fonts antigues: Pompaelo ,"ciutat de Pompeyo". També s'han posat en relació amb el basc 'hiri/uri' (forma antiga 'ili') "ciutat", "comunitat" (Car Baroja 1946).
  • seltar: terme exclusiu dels deixants funeraris, raó per la qual se li atribueix habitualment el significat de "tomba" (Antonio Beltrán 1950, Tovar 1954). També s'ha proposat el de "monument" o "deixant" (Rodríguez Ramos 2005).
  • śalir: terme molt freqüent en monedes de plata, raó per la qual se li atribueix el significat de "plata" (Gómez-Moreno 1945), "valor" o "moneda" (Tovar 1954), potser una unitat de compte similar a denario o dracma (Silgo 1994). S'ha posat en relació amb el basc ' zilar' "plata" (Gómez-Moreno 1945) i 'sari' "pagament", "import" (Michelena 1979).

Verbs

  • aŕetake / aŕi teike / aŕi teki: fórmula present en inscripcions funeràries que podria ser l'equivalent ibèric de la fórmula llatina heic est sitvs / hic sitvs est "aquí està" (Hübner s. XIX) si una inscripció bilíngüe de Tarragona molt fragmentada fos un bilíngüe perfecte.
  • biteŕokan / biteŕoke / iteŕokan / iteŕoke / etŕokan / etŕoke (i variants): terme molt freqüent en làmines de plom que se sol interpretar com a forma verbal per la seva complexitat morfològica. En alguns casos apareix associat a xifres i al terme śalir pel que s'ha proposat que anés un verb del tipus "donar", "rebre" o "exigir" (Quintanilla 2005).
  • eban /teban / ebanen: terme gairebé exclusiu de les inscripcions funeràries associat als antropònims que apareixen en elles. Per a alguns investigadors seria l'equivalent del llatí coeravit, "es va encarregar" (Untermann 1986) identificant al que va fer construir el monument, hipòtesi que podria tenir el suport d'un bilíngüe molt fragmentat de Sagunt. Se li ha comparat amb el verb basc 'ibeni' "posar" (Rodríguez Ramos 2004). Per a altres investigadors seria un substantivo que indicaria la filiació (Bähr 1947; Velaza 1994).
  • ekiar / tekiar / ekien: la seva presència associada a antropònims en objectes de producció local en inscripcions realitzades en el procés de producció de l'objecte ha portat a pensar que fos l'equivalent ibèric del llatí fecit, potser un verb o un substantivo verbal amb el significat "va fer", "fet per" o "obra de" (Car baroja 1946). Se li ha comparat amb el verb basc 'egin' "fer" (Pío Beltrán 1942).
  • iunstir / iuśtir (i variants): terme molt freqüent en suports molt variats, especialment en làmines de plom on sol aparèixer encapçalant el text associat a neitin. Aquesta circumstància ha portat a pensar que fos algun tipus de fórmula de salutació (de Falç 1983) similar al grec jaíre o al llatí salvi. També s'ha proposat que signifiqui "donar" (Rodríguez Ramos 2005) o que tingués una funció similar als verbs latitos licet i oportet (Untermann 1986), encara que sense necessitat que fos un verb. També s'ha proposat que fos un teónimo (Silgo 1994).

Numerals

L'any 2005 Orduña va publicar un estudi en el qual interpretava alguns compostos ibèrics com a numerals, tant per la seva semblança amb numerals bascos, com per les dades contextuals. Aquest estudi ha estat expandit per Ferrer (2007) d'acord amb els termes presents en monedes que indiquen el seu valor. La relació de numerals és la següent:

Ibèric Significat ibèric Protovasco Basc actual i significat
erder / erdi- "meitat / mitjà" erdi "meitat / mitjà"
ban " un / u" *badV / *bade? bat "un / u"
bi / bin un numeral biga bi (antic biga) "dos"
iŕo un numeral hirur hiru(r) "tres"
laur un numeral laur lau(r) quatre"
borste / bors un numeral bortz / *bortzV? bost (antic bortz) "cinc"
śei un numeral? sei "sis"
sisbi un numeral? zazpi "set"
sorse un numeral? zortzi "vuit"
abaŕ / baŕ un numeral *[h]anbar ? hamar "deu"
oŕkei un numeral hogei "vint"

Les bases d'aquesta teoria s'entenen millor si es comparen alguns dels compostos ibèrics amb nombres complexos i basc (els punts indiquen límits de morfemes i no són escrits normalment en basc):

Compost ibèric Compost basc Significat en basc Anàlisi en basc
abaŕ-ke-bi hama.bi "dotze" "10-2"
abaŕ-ke-borste hama.bost "quinze" "10-5"
oŕkei-iŕo hogei.ta.hiru "vint-i-tres" "20 i 3"
oŕkei-ke-laur hogei.ta.lau "vint-i-quatre" "20 i 4"
oŕkei-abaŕ hogei.ta.(ha)mar "trenta" "20 i 10"

Així i tot, Orduña no reclama que la relació sigui una prova de relació de parentiu entre ibèric i basc, sinó conseqüència d'un préstec de l'ibèric al basc.

Accentuació

Existeixen només hipòtesi sobre l'accentuació en íbero. Les dues hipòtesis presentades, parteixen de suposar que tenia una accentuació fixa i no lliure.

Luis Silgo Gauche defensa una llengua majoritàriament paroxítona, basant-se principalment en la pèrdua de vocal feble en beleś a bels i la comparació amb el complex aquitano-basc i el testimoniatge romanç.

Xaverio Ballester proposa una llengua amb accent demarcativo, més aviat fix i més aviat final (oxítono) basant-se principalment en universals lingüístics i en adaptacions gregues i llatines de topònims i antropònims íberos.

Interpretacions de textos concrets

Textos simples

Els textos més fàcilment interpretables són els textos breus sobre ceràmiques de valor o monuments funeraris en els quals apareix un antropònim seguit d'algun dels sufixos més habituals (ar, en i ḿi) i que s'unànimement es consideren marques de propietat:

Aŕgitibaś-ar
Ibeśor-en
Etesike-ḿi
Alosoŕdin-ar-ḿi
Ustainabaŕ-ar-ban
Iltiŕbikis-en seltar ḿi

En l'últim exemple, l'element seltar, propi de les inscripcions sepulcrales, seria l'objecte posseït: la "tomba d'Iltirbikis".

L'arquitrau bilíngüe de Sagunt

Aquesta inscripció conté dós línieas fragmentades de text, la primera en llatí i la segona en en íbero:

M.F]ABIVS.M.L.ISIDORVS.COERAV[IT
]itoŕ . tebanen . otar . koroto[

La interpretació del text llatí no presenta deficultades:

[M(arcvs) F]abivs M(arci) l(ibertvs) Isidorvs coerav[it]
"Marco Fabio Isidoro, lliberto de Marco, es va encarregar (de la construcció)"

Aquesta és la inscripció en la qual Untermann es basa per proposar que eban i les seves variants (teban, ebanen, tebanen) siguin els equivalents al verb llatí 'curavit' ("es va encarregar") típic indicatiu de l'acció de qui ha fet o finançat un monument, ja que pressuposa que es tracta d'un bilíngüe perfecte en el qual tots dos textos serien idèntics. Els defensors de la hipòtesi que eban i les seves variants siguin l'idicador de filiació consideren que tots dos textos són independents.

Els deixants de Baetulo (Badalona)

Aquests dos deixants van aparèixer una al costat de l'altra reutilitzades en un embornal de la ciutat romana:

ḿlbebiuŕ- -ar-ḿi
Nalbebiur gen?dat?
D'o per Nalbebiur
bantui- -(i)n-ḿi ḿlbebiuŕ eban- -en
Bantui gen?dat? Nalbebiur fill gen?
D'o per Bantui, fill de Nalbebiur

A partir d'elles, suposant que corresponen a les tombes d'un pare i el seu fill i que la del fill és posterior a la del pare, Velaza (2001) indica la possibilitat que els noms de persona ibèrics inicialment no indiquessin la filiació i que el seu ús fos resultat de la romanització. Aquesta interpretació pressuposa que eban significa "fill", hipòtesi no compartida per altres investigadors

La placa d'Empúries (L'Escala)

Aquesta inscripció va ser trobada molt fragmentada en el farciment d'una sitja a Empúries. La seva lectura és:

[---]lakerkes[---] [---]ŕtabir · s++[---] [---]i auśés · [---]

I ha estat interpretada per Velaza (2001) com:

lakerkes [ke]ŕtabir · s++[---] i(ban) auśés · [---]
Lakerkes [Ke]rtabir · S++[---] fill Ausetano · [---]
Lakerkes Kertabir, fill de S[---], dels Ausetanos

De manera que es tractaria d'una inscripció amb nomen, cognomen, filiació i origo, a l'estil romà. Aquesta interpretació pressuposa que eban significa "fill", hipòtesi no compartida per altres investigadors.

Els segells del taller de bilake / FL(ACCVS)

Aquests segells apareixen simultàniament en dos morters, un de la Caritat (Caminreal) i un altre de la Corona (Fonts d'Ebre) i s'interpreten com la marca de fàbrica:

FL · ATILI L · S
bilake aiunatinen · abiner

La interpretació de la inscripció llatina, una vegada resoltes les abreviatures, és:

FL(ACCVS?) ATILI L(VCI) S(ERVVS)
Flac esclau de Lucio Atilio

Malgrat la possible restitució de l'abreviatura FL com FLAVVS, s'accepta en general que el bilake del segell ibèric és la forma iberizada de FLACVS del segell llatí. Per a alguns investigadors (Untermann 1997; Rodríguez Ramos 2005) el paral·lelisme entre tots dos segells seria total, per la qual cosa aiunatin (amb el sufix -en, interpretat com a marca de genitiu) hauria de ser el cognomen de Lucio Atilio un indígena romanizado i abiner seria l'equivalent del llatí servus "esclau". No obstant això, per a altres investigadors (Velaza 1996, Miguel Beltrán 2003) el contingut de cada segell seria independent.

Els mosaics de la Caritat (Caminreal) i d'Andelos (Mendigorría)

Existeix un parell d'inscripcions sobre les quals s'ha escrit molt. Es tracta d'un parell de mosaics de cap al 100 a. C. que indiquen, tal com era habitual al món antic, la marca de fàbrica del mateix:

likine-t'ekiar usekerte-ku
likine abuloŕconjumini ekien bilbiliaŕs

En aquests mosaics hi ha algunes paraules clares:

likine: correspon al nom celtibérico Likinos
abulo: correspon al nom celtibérico Abulu
bilbili: és la ciutat de Bílbilis (Calataiud)
usekerte: és la ciutat d'Ossicerda
-et: és el sufix d'agent
ekiar/ekien: són formes del verb "fer"
aŕs: amb un sentit com a "ciutat", "castell"

Hi ha una certa unanimitat en què ambdues inscripcions indiquen que són obra de Likinos i en l'esment a les ciutats (que podrien indicar la seva procedència o la seu del seu taller). Menys clara és la interpretació d'abulo-ŕconjumini. Per Untermann seria (Likinos) "en companyia d'Abulo", indicant que Abulo era un col·laborador. Per a Rodríguez likine abuloŕconjumini seria una adaptació completa d'una fórmula onomàstica celtibérica "Likinos Abulos launi" amb un sentit del tipus "Likinos l'esclau d'Abulo". No obstant això la seva interpretació del terme launi en celtibérico (freqüent en el tercer bronze de Botorrita) no és la més admesa, doncs se li sol proposar una traducció "emmanilla".

Textos d'exemple sense interpretar

El plom de la Punta d'Orleyl (La Vall d'Uixó)

Aquest text, com la majoria dels escrites en signario ibèric nord-oriental no mostra la distinció entre sordes i sonores (k/g, t/d).

iŕi : bototaś : bitebakiŕśbane : baŕenḿliki : antinḿlitutuŕane : aŕikaŕ : sekeniusu :
atilebeiun : lauŕiskeŕkate : banḿliŕbaituŕane : kaisanḿliŕbaituŕa : neitailiniŕi :
kutur : biteŕoketetine : iŕatiaŕi : kokor : tauebaŕtiate : aŕikaŕbinḿlikise :
iunstirlaku : bototaśeai : selkeaibartuneai : unibeikeai : aneŕai : unibeikeai :
iunstirlaku : uskeike : bototiki : keietisiatense : ośtalarikaune : banḿiŕiśo[-]dl. :
bitiŕokebetense : uskeaneŕlati

El plom de l'el Puig de Sant Andreu (Ullastret)

En algunes inscripcions escrites en signario ibèric nord-oriental, com en el cas d'aquest plom, sí que es troben algunes indicacions de la distinció (en el "sistema dual") on es distingeixen et/de, tu/vaig donar, to/do, el teu/du, ca/ga, ke/ge, ki/gi i ko/go.

ar : basiaŕebe: ebaŕiKame : TuiKesiŕa : borsTe : abaŕGeborsTe : Etŕ[
Vaig donarŕs : baiDesbi : neiTeGeŕo : boŕbelŕku : Estafaŕ[
Kiŕ : bartaśKo : anbeiku : baiDesir : salDuKo : kulebobeŕkuGe[
biGilDiŕsTe : iŕiśo : KoDibanen : eberGa : bośKaliŕs
elŕsa : baTibi : biuŕboneś : salDuGileŕku : Gi[

El plom de la Serreta (Alcoi)

En canvi, en les inscripcions escrites en alfabet greco-ibèric en estar escrites en una adaptació de l'alfabet grec, la distinció entre sordes i sonores és clara. En tractar-se d'un alfabet i no d'un semisilabario, és possible observar casos d'oclusivas en posició final (sense vocal que les segueixi) que en els textos en signario ibèric nord-oriental o en signario ibèric suroriental queden ocults.

iŕike : orti : gaŕokan : dadula : baśkbuiśtiner : bagaŕok : SSSXC : el teuŕlbailuŕa 
: leguśegik : baseŕokeiunbaida : oŕke : basbidiŕbartin : iŕike : baseŕokar : tebind :
belagaśikauŕ : isbinai : asgandis : tagisgaŕok : binikebin : śalir : kidei : gaibigait
sakaŕiskeŕarnai :

Vegeu també

Enllaços externs

Bibliografia

Obtingut de" http://ks312095.kimsufi.com../../../../articles/a/r/t/artes_Visuals_Cl%C3%A1sicas_b9bf.html"