En fonètica, es diu al·lòfon a cadascun dels fonos o sons que en un idioma donat es reconeix com un determinat fonema, sense que les variacions entre ells tinguin valor diferenciativo; cada fono correspon a una determinada forma acústica, però en les regles de la llengua els hi considera com posseint el mateix valor. isa Un exemple típic d'alofonía en espanyol és el que existeix entre les dues pronunciacions de /d/ en la paraula "donat". Si bé les hi reconeix normalment com a idèntiques, i l'ortografia les identifica amb el mateix caràcter, presenten una diferència fonètica apreciable; en la fonació, aquesta és recognoscible per la posició de la punta de la llengua, que en el primer dels casos (l'oclusiva sonora escrita en IPA com [d]) es troba darrere dels incisius superiors i al costat del paladar, impedint la sortida de l'aire; mentre que en el segon (la fricativa [ð]) es troba sota els mateixos, amb el que permet l'expulsió d'aire pels costats de la boca.
Aquest és un cas particular de l'alofonía de les oclusivas sonores ([b], [d] i [g]) amb les fricatives ([β], [ð] i [γ]) en castellà, en què les variacions en el so —encara que siguin tan grans com les quals existeixen entre altres fonos que sí s'oposen fonològicament— no alteren el significat de la paraula en les quals estan inserides; de la mateixa manera, les vocals es poden nasalizar —és a dir, pronunciar expulsant l'aire simultàniament per boca i nas en lloc de només per la boca— sense que per això representin un fonema diferent. En altres idiomes, per contra, aquestes diferències sí poden estar reconegudes fonològicament (com la que hi ha entre vocals orals i nasals en francès o guaraní). Mentre que oposicions existents en castellà poden esbiaixar-se; en xinès mandarín, per exemple, la [b] i la [p] són al·lòfons, en canvi, [p] i [ph] s'oposen en xinès mandarín però són percebuts com a al·lòfons en espanyol.
Plantilla:ORDENAR:Alofono